aranya

Veig una aranya enfilant-se per la paret. És damunt del capçal del llit i l’observo asseguda des del terra de l’habitació. Fa molta calor i, en algun moment, m’ha semblat bona idea plantar el cul sobre el paviment de ceràmica. No està fred, però la mandra d’aixecar-me m’obliga a quedar-m’hi.

Observo l’aranya i intento recrear una imatge del que deu veure des de la seva posició: una noia retratada en gran angular, un gegant deformat o trenta-set siluetes femenines. Potser no sap què veu o, potser, no hi veu. La segueixo amb la mirada, els meus ulls de vint-i-quatre anys hi veuen perfectament. A vegades penso que si desitjo molt una cosa i em concentro fort puc aconseguir modificar-la. Per això observo tant. Potser, podria controlar els moviments de l’insecte i guiar-lo per l’espai.

L’aranya segueix allà, a la paret, ben quieta. Té les coses clares. Podria fugir: tant si em distingeix com si no, suposo un perill i ni això l'alarma. Em mira, ho sé. M'ataca? Evito el contacte i faig una ullada a l'habitació. És meva? Soc intrusa d’un espai que ha decidit que és seu. M’aixeco i abandono l’escena.

Diuen que si mires molt les coses, pots aconseguir canviar-les.
Diuen.