com ser normal

-Mama, creus que si em fico dins d'una llibreria arribaré a ser normal?
Cada dia la mateixa pregunta.

Els companys de classe ja feia temps que havien après a llegir i, ara, en perfeccionaven les seves habilitats. A ella sempre li havia costat un munt i no havia aconseguit encara acabar una frase sencera. Les lletres, com símbols amb vida pròpia, jugaven a disfressar-se i canviar de forma: tot d'un plegat ensenyaven la panxa, com de cop es feien primes i llarguerudes. No aconseguia entendre com els grans havien après a dominar-les. Per ella, llegir era una batalla per obligar cada grafia a romandre en el seu lloc.

A casa no sabien com més ajudar-la. Començaren apuntant-la a classes particulars, segurs que això podria resoldre-ho. Cap de les tutores que havien contractat va aconseguir que recités sencer un text escrit. Més endavant, arribaren les reunions amb el professorat que expressava la seva preocupació. La nena, deien, s'hi esmera molt. Però res: ni contes, ni còmics, ni cartes, ni diaris, ni instruccions. Res.

Els psicòlegs, amb els seus tests de personalitat i intel·ligència, no aconseguien arribar a cap conclusió. Aquella nena, vist des del prisma mèdic, era del tot normal. Els professionals abandonaven sempre després d'unes quantes sessions, excusant-se que la criatura els manipulava. Ella sense saber encara què era una mentida, tan sols desfilava per les consultes fent el que les bates blanques manaven.

Era tossuda i molt nerviosa. Volia comprendre el món dels grans. Volia llegir com els companys. Seguia obsessivament cadascun dels exercicis i rutines que els metges li havien ensenyat. Tampoc. Res. Després d'inventar-se mil i una tècniques per poder lligar les paraules al seu lloc, va arribar a la conclusió que ella mai arribaria a ser normal. I va acabar-ho deixant estar.

Va canviar d'escola quatre vegades abans d'abandonar-la. Els pares se separaren i, fruit del desordre que això va comportar a nivell familiar, s'oblidaren d'ella. Van desaparèixer totes les obligacions de criatura estàndard. Les amigues, sense voler-ho, també la deixaren sola. Ja no compartien aula i no podien incloure al grup algú que es perdia la majoria d'activitats que programaven. Arribar a la seva primera feina va ser molt complicat, però, amb quinze anys l'agafaren a un bar de batalla.

Passaren les setmanes i, amb els primers ingressos, es va poder permetre anar-se independitzant. Vivia amb el pare i a casa no es parlaven. La necessitat de socialitzar amb algú que no portés més de tres cigalons a sobre li va fer germinar la idea de tornar a la seva formació. Fer alguna cosa. Reprendria la seva missió d'aprendre a caçar lletres. És per això que, quan va veure l'anunci del curs de microrelats en una minúscula llibreria de l'eixample, s'hi va apuntar sense pensar-s'ho dues vegades. Li era igual que l'establiment estigués lluny i hagués de viatjar. Havia d'anar-hi i posar a prova l'única teoria que encara no havia comprovat: no sabia llegir perquè no havia trepitjat mai cap llibreria.