fes alguna cosa
És dissabte, fa sol i Barcelona està calmada. L’inici del cap de setmana sempre és tranquil, hi ha turistes divagant pel centre de la ciutat però sembla que ells també s’han adaptat al ritme dels que vivim aquí. Agafar al metro i baixar a Plaça Universitat no suposa un malson i recórrer els carrers del Raval per arribar a la Plaça de les Dones és agradable. Abans d'accedir al recinte i escollir lloc, no puc evitar ficar-me a la llibreria del CCCB i acariciar els lloms de les obres que més em criden l’atenció. Agafo un exemplar d’Svetlana Aleksiévitx abans d’abandonar el refugi i repasso mentalment el seu pas per La Biennal de Pensament d’enguany. Estic preparada per no perdre’m cap detall de la sessió d’avui: “Un país sense periodistes”.
La Biennal de Pensament és un projecte impulsat per l'Ajuntament de Barcelona que té com a objectiu crear un espai de debat sobre temes d'actualitat i de la societat contemporània. L'edició d'enguany, s'ha configurat al voltant de tres grans temàtiques: el sistema social-polític, el canvi tecnològic i la configuració física de les ciutats. Els periodistes centreamericans Óscar Martínez, Jairo Videa i Daniel Treminio, s'han encarregat de posar sobre la taula les dificultats d’exercir aquesta professió en un context on dir la veritat suposa posar en risc la pròpia vida.
Jairo Videa i Juan Daniel Treminio són cofundadors del diari digital Coyuntura, on exposen la situació actual de Nicaragua. Óscar Martínez és cap de redacció de ElFaro.net, un periòdic independent nascut a San Salvador (El Salvador) que aposta per un periodisme transparent i de denúncia contra les injustícies de Centreamèrica. També ha escrit algunes cròniques o reportatges més extensos, l’últim que ha publicat és Los muertos y el periodista (Anagrama, 2018).
“He viscut tantes coses que no les he processat encara. Tinc vint-i-sis anys i vull ser un periodista professional, vull parlar d’altres coses que no siguin Ortega. Si el dia de demà no puc exercir, ho deixaré. Necessito sanar cos i ànima de tot el que he viscut.” Si no fos per la seva joveníssima edat, semblaria una reflexió d’una vida a punt de caducar. És una de les primeres intervencions de Jairo Videa, que ja compta amb una gran cartera d’experiències traumàtiques a l’esquena. Ja no està preocupat per la seva pròpia existència, sinó que les vides dels seus amics i familiars perillin per les seves decisions. El dilema de seguir o deixar-ho és constant, però la injustícia creixent l’empeny a no deixar d’exposar-se.
Què està passant a Nicaragua i als països centreamericans? “Ja no tenim paraules ni trobem adjectius per explicar-ho”, respon Treminio fent referència al règim totalitari de Ortega-Murillo. “La falta d’informació és la gran aliada per convertir tot un país en una casa feta al seu gust.” Mentre això passa, les presons no deixen d’acollir periodistes que són tancats injustament sense cap garantia processal - actualment n'hi ha més de dos-cents. S’hi sumen també activistes, estudiants, defensors dels drets humans, polítics, exguerrillers, líders... investigar, alçar la veu o informar és un acte d’alt risc: “L’exili, la presó o la mort són les úniques opcions per exercir la nostra professió com a periodistes”, diu Daniel Treminio.
Els països centreamericans conviuen amb un buit informatiu que fa que la població no sigui conscient del que passa al seu voltant i, com a conseqüència, no pugui escollir lliurement. Hi ha moltes realitats ocultes i el control de la informació és tan rígid que molts ni saben quan se celebraran les properes eleccions. “Tinc por, però alhora aquesta és el que em fa seguir”, diu Treminio. “El periodisme té la capacitat de canviar el món”, afegeix Martínez. Suposo que continuar confiant en aquesta creença és el que fa que els tres convidats segueixin a peu de canó. Treballen des de la distància i, com altres companys, s’han habituat a la vida nòmada de refugiats.
I què podem fer davant de tanta injustícia?, demana tímidament una assistent. "Sincerament, no sé què dir-te”, conclou Óscar Martínez, “hi ha d'haver una acció individual. El que et puc dir és que facis alguna cosa.” Emocionada i una mica més trencada que abans, abandono la Plaça de les Dones amb una necessitat creixent de plantar-me davant d’una pàgina en blanc. Processar-ho i explicar-ho. Estic estudiant periodisme i, si ja creia que aquesta tasca era necessària, avui no tinc cap mena de dubte que pot salvar vides.
Crònica de Un país sense periodistes
Barcelona, 15 d'octubre de 2022