guapa

Portava el fred enganxat a la pell encara que havia intentat apartar-lo maltractant-se les mans al cutre-calefactor de casa. S’havia calçat uns mitjons gruixuts i, decidida, havia sortit a trobar-se. Recordava haver-se refugiat fort entre les pàgines dels llibres i, ara, els cercava desesperadament. Tenien el poder de fer-la desaparèixer i protegir-la en una espècie de cau. Havia decidit tornar al record de les coses que li agradaven. Recuperar-se segurament voldria dir això, tornar a allò que solies fer. Aquesta vegada, des d’un altre angle.

Havia sortit de casa decidida i havia entrat a la llibreria del barri amb la idea de sortir-ne renovada. Passaria una bona estona envoltada de paraules que no serien per a ella. La ficció l’ajudaria a empresonar el passat dins d’aquest maleït mot. Contemplava la possibilitat de tornar-se a perdre, però això ja no l’espantava. La darrera vegada havia sabut tornar. Entre els llibres estaria segura i la secció d’infants no imposa tant com la d’adults.

“Guapa”, amb lletres grans i verdes acompanyades d’una bruixa amb un nas com el bec d’un corb.

Guapa. Guapa. Guapa.

De xica, tenia els cabells frisats i els companys no volien acostar-s’hi. Bruixa, li deien. Tornava a casa i es pentinava impulsivament amb el raspall de la mare. Volia ser bonica i pensava que això passava per erradicar cada onada. S’arrencava mitja melena i la mare ja no l’escridassava. Després de segar-se els rínxols, semblava que tot li anava una mica millor. Anava amb el cap pelat.

No estava preparada per ser arrossegada de nou cap a aquell inici després de la feinada que havia tingut per sortir de casa. Per una estúpida caràtula. Tenia dues opcions: partir o tancar el cercle d’una punyetera vegada.