no cediu al sacrifici
El món de la moda és circular i reinventa tendències d’anys enrere per portar-les de nou a les passarel·les. Aquesta temporada tornen els foscos anys 90 i 2000, època que contrasta amb la revolució acolorida que just abans s’havia donat als vuitanta. Es van substituir els cossos sans i forts per figures esquelètiques, abdòmens plans i cares apàtiques amb pronunciades ombres negres als ulls. La generació que va viure-ho en primera persona va quedar marcada per figures xuclades i ulleroses d’estrelles infantils i adolescents. Avui anem en la mateixa direcció.
No és cap novetat que els croptops, els pantalons de tir baixíssim i el cut out tornen a portar-se perquè ja fa un parell d’anys que les marques i els portals de referència en donaven pistes. Sembla que les conseqüències que van tenir aquestes mateixes tendències als anys noranta han quedat oblidades: la majoria de les muses elevades en aquell moment han reconegut més endavant haver patit problemes alimentaris. Les campanyes que es van fer per recuperar-nos dels efectes devastadors d’encaixar en aquells models i recuperar-nos han quedat difuminades. És molt preocupant.
Ara les xarxes són l’escenari d’un estira-i-arronsa entre les que volen amollar-se al passat i les que lluiten per desfer-se’n. És habitual que les dietes i rutines d’exercici físic comparteixin pantalla amb imatges sense filtres per acceptar-nos tal com som. No n’hi ha prou. Aquesta dosi de realitat no ens protegeix de la cultura de la dieta que ens està intoxicant. És evident que la moda no en té tota la culpa, però sí una estreta relació. Tornem a trobar-nos en uns mateixos estàndards que relacionen l’èxit amb cossos prims. No hem après o no recordem que les passarel·les dels noranta van facilitar que moltes adolescents s’obsessionessin per la seva figura fins a emmalaltir.
Què ha passat amb la reivindicació de la diversitat corporal? Tot i que les dades indiquen que enguany més marques han incorporat a la passarel·la talles superiors a la 36, la sensació general és que els cossos extremadament prims s’han apoderat de la catifa vermella. Un article publicat per la revista britànica Glamour mostra que durant la setmana de la moda de Nova York d’enguany només 49 de les 4.400 models eren de talla gran. Aquesta dada es repeteix a altres ciutats: Londres tan sols incorporava 45 models de talla gran d’un total de 4.000 i, a París tan sols eren 33 de 3.200. Costa de creure que al seu dia les institucions apliquessin mesures per evitar passejar com a referent cossos per sota d’un índex de massa corporal sa.
La roba està tornant a modificar els cossos i oblidem que la funció d’aquesta és just la contraria. Cal que allò que portem s’adapti a nosaltres i això passa per entendre que no només hi pot haver un únic model de cos ideal. On queda tota la resta? Ara per ara, l’únic que ens salva de la recaiguda total és poder-ne parlar. Ens queda passar a l’acció.