[cat] Com enverinar una democràcia: decrets, blindatge i cursa d'obstacles
Argentina es reconfigura sota les regles d’un poder que no vol ser fiscalitzat
Javier Milei està configurant una Argentina que sembla feta a mida dels seus objectius. El febrer de 2025, el seu Govern, va suspendre les PASO —les eleccions primàries obertes, simultànies i obligatòries per definir els candidats que competiran en les eleccions generals. L’argument que va donar va ser la reducció de la despesa pública. La mesura va suposar molt més que un estalvi electoral: elimina un dels pocs mecanismes que permetien que la ciutadania participés en la selecció de candidatures i fiscalitzés les estructures partidàries. Sense primàries, sense preguntes, sense accés garantit a la informació pública, el Govern avança en una transformació institucional que, sota el pretext de l’eficiència econòmica, desactiva els controls democràtics. La retòrica de la transparència de Milei contrasta amb les decisions que la contradiuen i amb un tancament informatiu que també justifica amb una reducció de despesa. La comunicació ara és directa i per les xarxes socials, substituint que el debat sigui a les institucions i l’expliquin els professionals, els periodistes.
A l’Argentina de Milei, la informació pública s’ha convertit en un bé escàs. El que fins fa poc era una rutina —consultar una despesa oficial, assistir a una roda de premsa, sol·licitar dades per via institucional— avui és una cursa d’obstacles. O, directament, un mur. Això és així des del setembre de 2024, quan el Govern va signar el Decret 780/2024: una modificació clau de la Llei d’Accés a la Informació Pública (27.275) que permet que els organismes de l’Estat deneguin l’accés a informació considerada de “naturalesa privada”.
“Això no només ens perjudica a nosaltres com a periodistes, també a la ciutadania, que perd el dret a saber com es gestiona l’Estat”
Belén Escobar, periodista de Bloomberg Línea
Per conèixer les dades, despeses i altres informacions de les institucions, abans, n’hi havia prou amb omplir un formulari a la web oficial. Encara que triguessin setmanes l’Estat havia de respondre. Ara, amb el nou decret, aquesta obligació ha desaparegut. Les oficines de comunicació de les institucions tampoc no hi ajuden: “Responen poc i malament”, explica Belén Escobar, acreditada al Ministeri d’Economia i periodista de Bloomberg Línea. “Això no només ens perjudica a nosaltres com a periodistes, també a la ciutadania, que perd el dret a saber com es gestiona l’Estat”.
A aquest decret s'hi suma l'anunci de la Resolució 1319/2025, fet aquest 23 de maig, on s'especifiquen els nous criteris per l'acreditació periodística a la Casa Rosada. Adorni és qui firma la mesura publicada al Boletín Oficial i qui està al capdavant de la Secretaria de Mitjans i Comunicació Pública —que s'encarregarà de l'aplicació i la gestió d'aquesta. "La idea, des del principi de la meva gestió, és que la sala de premsa sigui cada vegada més professional", declarava Adorni en l'anunci de la nova regulació. Els criteris perquè els periodistes obtinguin l'acreditació, ara, inclouen: complir amb un procediment detallat per sol·licitar l'accés, la reducció de periodistes autoritzats a la sala de conferències, un codi de vestimenta, la firma d'una declaració jurada obligatòria, la restricció als espais dins de la casa del Govern i passar una avaluació que s'usarà per aprovar (o no) tal sol·licitud.
Aquestes modificacions —el Decret 780/2024 en la Llei d'Accés a la Informació i la Resolució 1319/2025 que regula l'acreditació a la Casa Rosada— juntament amb les PASO, s’inscriuen dins d’una política de reduir al mínim la interlocució amb la premsa. Ara, no hi ha rodes de premsa obertes ni conferències amb accés lliure, sinó que els anuncis es fan a través de xarxes socials o amb els informes diaris d'Adorni, on no hi ha espai per preguntar. La promesa de transparència de Milei es dilueix darrere d'un model de govern opac i centralitzat.
Aquesta estratègia de comunicació vertical i unidireccional no només es manté, sinó que es reforça. El maig de 2025, Adorni ha liderat la candidatura de La Libertad Avanza a les eleccions legislatives de la Ciutat Autònoma de Buenos Aires, on ha guanyat amb el 30% dels vots. La seva victòria, en una plaça històricament controlada per la Propuesta Republicana (PRO), constata que el mileisme té la plaça assegurada. El portaveu que restringeix les preguntes des del micròfon presidencial ara també és legislador electe. El rebuig cap als mitjans tradicionals sembla una estratègia electoral rendible.
“La sensació que tenim els periodistes és que hi ha una norma general: evitar que transcendeixi res”, diu Mariano Espina, periodista especialitzat en economia i energia. Diu que ara no s’acostumen a respondre preguntes concretes i que des que Milei va assumir el càrrec, cap funcionari del Govern Nacional ha concedit una entrevista a Bloomberg Línea, mitjà on escriu. “Les poques entrevistes es limiten a mitjans afins”, afegeix.
Fer periodisme a l’Argentina del 2025 s’assembla cada cop més a una cursa de fons contra l’opacitat, el menyspreu institucional i la fustigació digital. I, l’assetjament no és només administratiu, també és físic, simbòlic i emocional. Carolina Ramos fa 14 anys que està acreditada al Congrés Nacional i presideix el Cercle de Periodistes Parlamentaris. Diu que, al Congrés, els periodistes van ser desallotjats de les seves llotges dues vegades durant actes presidits per Milei: primer, el setembre de 2024 en la presentació del pressupost i, després, el març de 2025 durant l’obertura de sessions legislatives. “Ens van fer fora sense avís i ens van col·locar en un espai sense condicions mínimes per treballar. Ens envoltaven militants llibertaris que després ens atacaven a les xarxes.” I afegeix que és la primera vegada en la democràcia que, els periodistes, no tenen accés al seu lloc.
paula valls
Al Ministeri d’Economia el nombre de periodistes acreditats s’ha reduït a la meitat en un any i mig. Segons Belén Escobar, acreditada del Ministeri, hi ha traves noves cada dia: “col·legues que abans entraven directament amb l’empremta digital, ara han de demanar autorització i esperar”. Afegeix que a la Casa Rosada han retirat les acreditacions a mitjans internacionals i que ara, una periodista que cobreix la presidència, pot quedar fora d’un acte perquè el seu mitjà ja no figura a la llista “aprovada”. Es troba que, a vegades, ni els portaveus li contesten els missatges: “Et diuen ‘consulto’, però la resposta no arriba mai”. “És el govern més hermètic que he viscut en deu anys de professió”, resumeix Escobar.
Decrets per aigualir el debat parlamentari
Carolina Ramos, presidenta del Cercle de Periodistes del Congrés Nacional, denuncia que la Presidència prengui decisions sobre espais que són competència del Congrés, com les llotges de premsa, sense que les autoritats legítimes s’hi oposin. L’escena, diu, revela una subordinació del poder legislatiu a l’executiu. “Volien que estiguéssim d’esquena a Milei?”, pregunta agitada. Està segura que ho van fer perquè temien que els periodistes veiessin alguna cosa que volien amagar.
La centralització del poder, l’ús de decrets com a substitut del debat parlamentari, el desmantellament de mecanismes de control (com Télam o la Televisió Pública) i el silenci institucional, configuren una lògica política que busca exercir el poder sense intermediaris. Javier Borelli, del mitjà independent Cenital, afirma que Milei va guanyar sense un partit fort ni una trajectòria política i que això canvia el paradigma. Creu que és molt greu que el seu model econòmic estigui precaritzant el treball i desmantellant la república federal.
Una democràcia afeblida: “Sense control i, per tant, sense mirall”
Marcos del Pino, politòleg i activista
Marcos del Pino, politòleg i activista, alerta que el Govern de Milei està tocant aspectes molt sensibles del sistema democràtic i que el perill és que esdevingui un precedent. “Una minoria forta al Congrés pot governar sense control”, diu. Explica que el Decret 780/2024, que restringeix l’accés a la informació pública, n’és un exemple clar: “Va ser aprovat sense debat parlamentari, ni revisió judicial, ni consulta ciutadana”. “Que l’Executiu governi per decret, com està passant, desequilibra tot el sistema”, i tot i que és legal no considera que sigui legítim. Del Pino creu que està emergint una democràcia formal, però afeblida: “Sense control i, per tant, sense mirall”.
Periodisme d’exili i autocensura
Les agressions més freqüents tenen lloc a les xarxes socials, on es creuen l’agressivitat política i la violència de gènere. Un informe de FOPEA (Fòrum de Periodisme Argentí) publicat el març del 2025, hi posa dades: el 70% de les periodistes enquestades va patir violència psicològica, el 53% assetjament, el 40% violència digital i el 39% violència institucional. Els agressors més comuns són funcionaris públics, alts càrrecs de mitjans de comunicació i companys homes. Les agressions més fortes es dirigeixen a dones. Un cas extrem és el de Luciana Peker, que va acabar marxant a Espanya per les amenaces que va rebre, explica Javier Borelli, de Cenital. Segons FOPEA, 150 periodistes han denunciat conseqüències a la seva salut mental: ansietat, insomni i malalties autoimmunes. És per això que algunes han deixat la professió.
La violència digital porta a l’autocensura perquè molts periodistes estan esborrant publicacions o estan deixant de signar textos que els poden comprometre. Altres, han hagut de demanar asil polític a l’estranger després de rebre amenaces de mort per part de persones vinculades a forces de seguretat. “El president retuita agressions a periodistes. Això genera un clima d’hostilitat permanent”, diu Carolina Ramos. “L’any passat, tres companyes van ser atacades per compartir una nota sobre un dels tuitaires del president. Van arribar a rebre carpetes difamatòries”.
La resistència de continuar informant
“És molt difícil escriure notícies quan no hi ha informació oficial disponible”, diu Mariano Espina, acreditat a la Casa Rosada. I el més injust, diu, és que després els funcionaris es queixen del que publiquen: “Com volen que informem, si ens tapen els ulls?”. Davant del blindatge institucional, la manca de respostes oficials i la fustigació digital, els periodistes estan teixint noves formes de treball, col·laboració i suport mutu.
El periodisme s’ha tornat més horitzontal, més cooperatiu, més atent als passadissos i a les fonts informals. L’estratègia més comuna dels qui continuen informant és fer-se present als ministeris, als actes i als passadissos per poder preguntar directament si apareix un funcionari, explica Espina. Diu que qualsevol dels treballadors intermediaris de l’Administració pot tenir la clau per reconstruir una informació que el Govern no vol compartir.
“Els companys es coordinen per fer preguntes clau, compartir respostes i seguir línies que els mitjans hegemònics ignoren”
Javier Borelli, periodista de Cenial
També s’estan formant aliances entre mitjans alternatius per cobrir les conferències del portaveu presidencial, on només alguns periodistes tenen accés. Segons Javier Borelli, de Cenial, aquestes cobertures col·laboratives s’han tornat essencials per evitar que el filtre ideològic determini qui pot preguntar i qui no. “Els companys es coordinen per fer preguntes clau, compartir respostes i seguir línies que els mitjans hegemònics ignoren”, explica Borelli. Diu que amb aquesta estratègia van poder identificar l’agressor d’un fotoperiodista en una manifestació.
El Cercle de Periodistes Parlamentaris del Congrés, que agrupa prop de 40 acreditats permanents, s’ha convertit en un espai de defensa activa. Carolina Ramos assegura que estan més units que mai, que es fan assemblees, s’organitzen per denunciar les arbitrarietats i que van aconseguir que diputats de tots els blocs els donessin suport. “Aquesta unitat és nova i necessària”. Belén Escobar, explica que abans, entre els periodistes d’economia, es respirava un ambient molt competitiu. “Ara tenim un grup de WhatsApp on compartim dades, contrastem informació, avisem si hem rebut resposta d’una font…”. Diu que això abans no passava i que, ara, si algú aconsegueix alguna cosa la comparteix.
“Cal resistir, adaptar-se i continuar explicant el que passa”
Belén Escobar, periodista d'economia
Les xarxes socials també són espais de visibilització per als periodistes. Escobar diu que quan el Govern desmenteix una notícia a les xarxes sense aportar informació alternativa, són els mateixos periodistes qui, públicament, reclamen les entrevistes que no els hi han donat. Les xarxes s’han convertit un espai per denunciar actes, exposar obstacles i convocar cobertures compartides. Aquestes estratègies no substitueixen un sistema institucional funcional, però permeten mantenir una pràctica periodística digna en un context hostil. Segons Escobar, “cal resistir, adaptar-se i continuar explicant el que passa”.