escrits

Llegir La intrusa d’Irene Pujadas és obrir una porta al dedins —paraula de l’autora— i endinsar-s’hi sense salvavides. El resultat de les gairebé dues-centes pàgines que el conformen és curiós: una combinació estranya i alhora orgànica d’ironia, dolor i una mena de tendresa brutal cap a

El cafè massa calent. El cafè fred. Aquella mica de sol que s’escola per la persiana i se’t fica a l’ull per recordar-te que ha aconseguit entrar. La tinta escampada del Pilot que no saps per què segueixes usant coneixent-ne la condemna. Les ungles llargues. Tallar-te o,

Els botons del teclat s'acomoden perfectament als coixinets de les meves mans. El sorollet és agradable, la balança perfecta per no ser massa intrusiu ni passar desapercebut. Redacto amb seguretat, com qui camina amb la certesa d’una gran rebuda en arribar a destí. El compàs de les

Carson McCullers és una d'aquelles autores que ha hagut d'esperar-se perquè pogués llegir-la. Molts m'heu parlat d'ella, però les novetats editorials han anat passant per davant amb el ridícul argument de "ja tindràs temps dels clàssics". Si vosaltres també esteu

Coixeja, però ho ha incorporat amb tanta naturalitat que gairebé ni es percep quan camina. La mare era una dona atrevida i va insistir-li a avançar sempre amb actitud. S'ho aplica en la mesura del que pot perquè no pot alçar-se damunt d'uns talons com ho

Se m’havien paralitzat tots els músculs del cos i havia desaprès el llenguatge. Les llàgrimes, descontrolades, baixaven galtes avall i s’ajuntaven amb un líquid fastigós que supurava de la cavitat nasal. La imatge era molt desagradable i no em naixia ni l’impuls de poder-la mitigar. Ajuntava braços

Encara dubto de com dirigir-me a vosaltres. M'agrada escriure, m'agrada molt. Estic descobrint la meva necessitat de drenar-me a paraules i això alimenta les ganes de voler-ne aprendre més. Ho faig tan bé com puc, intentant traduir el batibull de pensaments que m'envaeixen i

L’edat és indiferent: la mirada és la mateixa o, si més no, molt similar La tieta sempre ha estat la tieta: la meva mateixa sang, cognom i mare. No sempre ha viscut sota el mateix sostre, però jo sempre l’he anat a veure en el mateix carrer. Sempre

L’artista necessita buidar-se però, a vegades, hi ha etapes que no té ni idea de com. Amb bona companyia i una copa tranquil·la de vi, hem posat el tema sobre la taula i m’he adonat que jo també he caigut en aquest sot. Alguns tenim la necessitat

El dia Mundial de la Salut Mental ha estat l’empenteta per posar de manifest la meva preocupació Aquests últims mesos s’ha parlat molt dels efectes de la pandèmia en diferents àmbits i, sobretot, s’ha focalitzat la mirada en la salut de les persones. A cada noticiari rebem