“Escriure per escriure trobo que no cal, ja es publiquen molts llibres”

Marta Orriols (Sabadell, 1975) és una escriptora catalana establerta actualment a Barcelona. És llicenciada en Història de l’Art i s’ha anat formant en diferents àmbits de l’escriptura. Col·labora en diversos mitjans de comunicació i ha publicat un parell de llibres que han tingut molt èxit, el primer, un recull de contes, Anatomia de les distàncies curtes (2016, Periscopi); i el segon, Aprendre a parlar amb les plantes (2018, Periscopi), que va guanyar el Premi Òmnium a la millor novel·la en llengua catalana del 2018. He tingut la sort de compartir una estona amb ella i conversar una mica sobre tot plegat. Marta Orriols és una dona càlida, de conversa fàcil i molt honesta amb tot el que fa.

En primer lloc m’agradaria parlar de la teva carrera professional. Vas estudiar Història de l’Art a l’Autònoma i vas fer un màster en gestió cultural però dius que “no en saps res”.

No, perquè no ho he exercit mai. (riu).

Què et va empènyer a aquesta carrera? Quines eren les teves aspiracions en el moment que vas escollir-ho?

Jo volia fer traducció i interpretació però quan estudiava COU vaig tenir un professor d’Història de l’Art que em va entusiasmar i, a més, el meu pare és pintor. A casa, en comptes de dir-me que no tindria mai cap feina els hi va semblar la mar de bé. Vaig fer Història de l’Art i vaig començar a fer pràctiques en museus, ja molt cremada de la universitat. Quan ets jove vols tenir diners i acabes fent feinetes de tot. Jo vaig entrar en una agència literària fent informes de lectura i treballant com a “assistant” (ajudant de l’agent). M’entusiasmava molt la feina però jo volia tenir un fill i el vaig tenir. Després, vaig entrar a l’escola d’osteopatia perquè em permetia combinar la feina amb la maternitat i pensant que algun dia tornaria al món editorial.

Tens un màster en gestió de màrqueting i comunicació.

Sempre dic que ho tinc perquè algun cop m’ho han preguntat. És una cosa que no poso mai enlloc perquè per mi és com si no existís.

Vaig pensar que havies anat picotejant d’aquí i d’allà: Història de l’Art, un curs de guió, el màster en comunicació…

M’avorria molt a la feina i quan arribava a casa escrivia. Vaig trobar una formació online a l’Ateneu, un itinerari d’escriptura creativa. Mentre feia això, a la meva vida va haver-hi un canvi personal bastant bèstia i no vaig acabar el curs de conte. El projecte final de curs era fer un recull de relats breus, algun conte d’Anatomia de les distàncies curtes era un exercici de classe ben treballat i retocat. Et deien “aquesta setmana heu de presentar un relat on surti la paraula esternut”. Hi ha el conte aquell de la piscina que una noia esternuda. L’esternut és allà (riu). Horrorós! Com poses un esternut en un conte?

Dius que és més difícil escriure un guió.

Quan fas guió només pots escriure allò que la càmera podrà filmar. Crec que és un repte i m’agradaria provar-ho. En un guió t’has de limitar a: “Paula es toca els cabells, llavors es toca l’arracada”, per dir que està nerviosa. No pots esplaiar-te i a mi m’agrada posar-hi coses sensorials.

Sé que la literatura i el gust per l’escriptura t’han acompanyat sempre. He llegit en el teu blog (Silenci, estic llegint) que el primer record que tens de la lectura és del teu pare explicant-vos Tintín a tu i a les teves germanes. De petita ja et veies escrivint llibres?

A casa no teníem gaires llibres, escoltàvem molta música i anàvem a veure exposicions. Sempre m’expliquen que era un bebè i ja em portaven als museus. Érem una família bastant humil. Tinc el record de Sant Jordi, la il·lusió d’anar a buscar el llibre, triar-lo i anar-lo a comprar amb els pares. El meu pare és un boig del còmic i del cine, molta cosa em ve d’ell. Tintín és el primer record que tinc: aprendre paraules. Recordo que en un llibre li fallava l’avioneta i deia “l’avioneta ha fet pana” i per mi la pana era la roba. El pare ens llegia i ho gaudíem moltíssim. Els de Jules Verne també me’ls havia passat ell. De petita feia còmics, m’inventava històries i sempre escrivia contes. Demanava que em compressin llibretes pels diaris personals… la meva mare les guarda totes!

Tot i considerar-te una lectora molt eclèctica, quines escriptores i escriptors t’han marcat més? Hi ha algun llibre que no hagis pogut acabar?

L’any passat vaig comprar-me els totxos de La Recerca del temps perdut de Proust. No puc perquè se’m fa repetitiu. Em passa també em Knausgård, Karl Ove Knausgård, La meva lluita és un top vendes. És el típic que adores o no. Normalment els llibres molt premiats i que agraden a tothom em deixen una mica indiferent. M’acostumen a agradar històries d’autors totalment desconeguts, més petites i més intimes. M’agrada molt el llenguatge de la intimitat, les coses quotidianes i no històries amb grans aventures, gestes, i personatges pintorescos. Prefereixo gent normal. M’agrada la literatura hiperrealista.

Abans de treure el teu primer llibre, Anatomia de les distàncies curtes, ja comences a treure el cap a algun diari digital i al teu bloc. En quin moment decideixes publicar el teu primer llibre?

Jo he escrit sempre per mi. Quan escrius et despulles moltíssim i sóc molt tímida. Quan escrivia Anatomia vaig anar amb l’atreviment de qui no sap què passarà perquè no tenia cap intenció de publicar. Només vaig enviar-ho a Periscopi i l’editor em va dir que si augmentàvem el volum ho publicava. Tens aquesta sensació de “ostres, a on m’he posat?” perquè a mi el catàleg de Periscopi m’encanta. Anatomia va sortir així, vaig escriure més contes quan em van donar el si. Resulta que ha anat molt bé, ara portem vuit edicions.

Tant el teu primer com segon llibre han estat molt ben acollits per la crítica. El segon, amb el premi d’Òmnium Cultural com a millor novel·la del 2018. Què et va suposar guanyar aquest premi en quant a reconeixement?

És un premi que donen a obra publicada i són ells que fan una selecció. Això dels premis té un esperit competitiu que no m’acaba d’agradar. No m’he presentat mai a cap. Em van posar allà en una llista amb tots els llibres i la meva família estava súper contenta. Jo els hi deia que no guanyaria i el meu pare em deia que em preparés un discurs. Estava convençudíssima que no guanyaria però vaig guanyar i evidentment no portava cap discurs (riu). El meu pare des del públic m’anava dient “veus?”. Em fa molta il·lusió perquè això vol dir que és un llibre que ha agradat.

El premi i que ara et conegui més gent et pressiona?

Em pressiona molt. Hauria d’haver entregat un llibre a principis de desembre i no ho he fet. Necessito més temps perquè no n’estic convençuda. Just ara estic començant a gaudir del que he escrit. Has de creure molt en el que escrius. Escriure per escriure trobo que no cal, ja es publiquen molts llibres. Haig de tenir la necessitat que em crema a les mans. A vegades penso que podria escriure una cosa de no-ficció sobre un tema que m’atregui però no sé si en sabria. La pressió me la poso jo mateixa perquè ningú m’ha dit res però sé que ara molta gent espera el llibre.

En la música tot caduca molt ràpid. La literatura funciona igual? Tu has notat que la gent necessita coses noves constantment?

Encara té moltíssima vida. Tant l’editora en castellà (que va ser una mica qui em va donar l’empenta per escriure aquesta novel·la), com l’editor en català em diuen que és un llibre de fons d’armari. Parla d’una experiència molt universal que es pot llegir ara i d’aquí vint anys. Si l’altre no va bé esperem continuar venent aquest. (riu)

Quan vaig llegir la novel·la no em vaig qüestionar moltes de les decisions de la protagonista. Considero que vivim en un segle on molts dels clixés i rols de les dones en la literatura clàssica ja estan superats… Aprendre a parlar amb les plantes és un llibre feminista?

Jo mai em vaig plantejar el llibre així. M’ha fet pensar perquè m’ho diuen molt i no només els homes. Ara he pres consciència de com és d’important normalitzar la figura de la dona en diferents àmbits. Que els personatges femenins siguin molt diferents perquè sinó sempre ens acostumem a narrar d’una mateixa manera. Si tu poses una protagonista que té quaranta anys i no vol tenir fills i no es vol casar, ja està, no? No ho has de justificar, estem al segle vint-i-u. M’ha agradat l’experiència perquè he trobat lectors i lectores per igual. L’etiqueta de “una persona que només escriu per dones” em fa ràbia perquè sembla que escriure per dones sigui una cosa pejorativa i no ho és. Aquest apropament de poder agradar als dos gèneres és cap on ha d’anar el feminisme, que sigui tot un.

La premsa la comparo amb la indústria musical perquè a vegades sembla que ser dona és un “gènere musical”. També hi ha una literatura “de dones”?

Fins ja ben entrat el segle vint qui tallava el bacallà eren els homes. Les dones que havien escrit ho feien sota pseudònim o d’amagat i sempre tenien altres coses a sobre com les maternitats. Ha sorgit aquesta literatura sobre coses més quotidianes i domèstiques, menor a la dels grans temes universals que només tocaven homes o dones molt intel·lectuals. Per sort això s’ha normalitzat absolutament. Les dones estan escrivint igual que els homes. Una literatura de dones potser si, també la poden llegir ells.

Hi ha alguna anècdota que recordis de tot aquest temps que hagis estat presentant la novel·la?

Totes són positives. Per Sant Jordi vaig firmar el llibre a un senyor que no hi veia i que havia llegit la versió en braille. I fa poc vaig rebre un correu d’un noi que m’ha llegit i que també és invident. Anatomia de les distàncies curtes és un llibre que escrivia amb molta por però la gent té la mateixa necessitat que tenia jo de parlar d’això i de posar paraules a coses que normalment no sabem com dir o interpretar.

Hi ha alguna cosa que no t’han demanat mai i que creus que és important que els teus lectors sàpiguen per entendre millor la teva obra?

Normalment em demanen per què he escrit un llibre. És una pregunta que ens fan sempre a tots els escriptors i a vegades no hi ha una raó. Escrius perquè tens aquesta necessitat. T’ho pregunten tant que t’has de construir un discurs expressament per respondre-ho. Jo necessito fer això però no puc anar dient “no ho sé”, així que t’inventes alguna cosa i vaig dient que havia de reflexionar sobre la pèrdua. No havia de reflexionar sobre res, jo necessitava escriure en aquell moment i escrivia.

Un bon llibre és…

Three woman, que aviat sortirà en català. L’autora es diu Lisa Taddeo i és un assaig amb les històries de tres dones en diferents circumstàncies. Parla del desig i l’horrorós enamorament romàntic. Està tan ben explicat que no tens la sensació d’estar llegint un assaig sobre el desig. La clau del llibre són els matisos que posa, m’ha encantat.

El millor racó per llegir un bon llibre…

Al llit, jo cada dia de la vida.

Ets de les que guixa i fas notes als llibres?

Si, molt. No concebo tenir un llibre a la mà sense un llapis al costat.

Una expressió o paraula que no t’agradi gens.

Això que diuen “no em rallis” no ho suporto. Abans encara ho deien la gent més jove, ara ho diu tothom.

Una paraula.

Hola. Crec que pot obrir una porta a mil coses, a mil històries i a conèixer la gent.