el fanalet de McCullers
Carson McCullers és una d'aquelles autores que ha hagut d'esperar-se perquè pogués llegir-la. Molts m'heu parlat d'ella, però les novetats editorials han anat passant per davant amb el ridícul argument de "ja tindràs temps dels clàssics". Si vosaltres també esteu retardant endinsar-vos-hi, us recomano que deixeu el que estigueu fent i us hi llenceu de pler. Jo m'he estrenat amb El cor és un caçador solitari, una meravella de llibre.
"De què va?", em deia fa uns dies el desconegut amb qui vaig compartir trajecte de tren. "Sincerament, no ho sé", vaig respondre. I és que un bon llibre no necessàriament ha de narrar grans tragèdies o aventures, simplement ha de tocar aquella tecla que no havies escoltat mai. A mi, McCullers, m'ha atrapat fort encara que no hi hagi res de remarcable a les vides dels seus personatges. Tots i cadascun d'ells té problemes, com també els té la societat del moment, i és a través d'ells que podem experimentar la crueltat de mitjans del segle XX.
He acabat estimant cada personeta que McCullers m'ha presentat, acceptant aquelles decisions que inicialment ens allunyaven. Els personatges, construïts amb un llenguatge aparentment innocent, senzill i amb una tendresa infinita, narren un dia a dia duríssim, dolorós i sobretot solitari. M'ha captivat especialment la figura de John Singer, un sord-mut que es converteix en l'eix central de la novel·la connectant totes les històries.
L'obra és un fanalet, una escletxa a totes les llars: la del sord-mut i també la del doctor Copeland, la Portia, la jove Mick, en Biff, en Jake Blount o l'Antonapoulos. Perquè tots són peces interconnectades. El cor és un caçador solitari és un ull que ho veu tot sense jutjar - com un mirall. Les reflexions que se'n poden fer després de llegir-lo són infinites. No comprenc com, amb només vint-i-tres anys, McCullers va ser capaç de plasmar tanta maduresa des de la innocència més pura. I és la primera novel·la de l'autora! Vosaltres ja direu, però a mi se m'ha girat feina.
