“Una meravellosa mentida”

Xavier Boada fa balanç d’El Papa, l’última producció pròpia del Teatre Akadèmia on interpreta al futur Papa Francesc.

Xavier Boada és, juntament amb Lluís Soler, un dels protagonistes de l’última producció pròpia del Teatre Akadèmia de Barcelona, El Papa. L’obra, escrita pel dramaturg neozelandès Anthony McCarten, explica una trobada fictícia entre el Papa Benet i el Cardenal Bergolio. La trama parteix de la crisi per l’abdicació de Joseph Ratzinger com a Papa i explora què va suposar-los a cadascun haver de decidir entre renunciar al seu càrrec o ocupar una posició tan determinant com el papat. Xavier Boada (Manlleu, 1961), que ha interpretat al Cardenal Bergolio, fa balanç de les funcions d’aquest novembre i desembre un cop acabada l’estada a l’Akadèmia.

Com neix el projecte d’El Papa?
Neix de la voluntat del director artístic de l’Akadèmia, Guido Torlonia, de produir l’obra. Torlonia tenia molt clar que volia fer-la amb en Lluís, qui va proposar-li el meu nom per formar-ne part. Em van citar, ens vam conèixer i, després d’una lectura del text, es va tirar endavant. Al principi en Torlonia no tenia clar qui faria el paper de Ratzinger i el del Bergogolio. Cadascú va llegir els dos personatges fins a decidir que en Lluís faria l’alemany i jo l’argentí.  

Quin vincle hi ha entre en Lluís i tu?
Quan vaig entrar al Teatre Centre de Manlleu amb deu o onze anys en Lluís feia de tramoia. A partir d’aquí, la meva vida va quedar vinculada al teatre i a ell. Més endavant, a ell el van agafar per fer Terra Baixa i aquí va aparèixer l’actor i la veu. Junts, hem viscut moltes aventures.

Suposo que heu anat coincidint a l’escenari. 
Sí, però jo me'n vaig anar cap als Joglars i ell va tirar cap a un altre cantó. Ara feia uns vuit anys que no ens trobàvem a escena.

Com ha sigut aquesta retrobada?
Formidable. Tots dos comencem a tenir anys i una motxilla plena. Vulguis o no, alguna cosa hem après. Trobar-se a escena amb algú com ell, tenir alguna cosa a dir i amb una amistat com la nostra és una conjunció dels planetes. No només he fet un teatre que m’agrada molt, sinó que ho he fet amb una persona que m’estimo. I això és l'hòstia.

He llegit que ha sigut un treball de cocció lenta i de fer molt equip.
En Lluís i jo ens trobàvem abans que comencessin els assajos. Vam arribar-hi gairebé amb el text après. Dos cops a la setmana fèiem treball de memorització i també vam mirar la pel·lícula moltes vegades.

Com us ha influenciat el film d'Anthony McCarten (The Two Popes, 2019) i l’obra de teatre?
La pel·lícula l’hem vist moltes vegades, no per fer-ne una còpia però sí per agafar idees. Nosaltres també treballem amb el naturalisme. Ens ha anat bé per veure què feien i què no feien els actors. Amb el que no feien, ens adonàvem de quin era el camí per encarar el personatge. Veure aquests dos grans mestres, en Jonathan Pryce i l’Anthony Hopkins, ens ha ajudat tot i que els nostres personatges no tenen res a veure.

Quin treball has fet per posar-te dins el paper del Cardenal Bergolio?
He vist molts vídeos sobretot en l’època en què el personatge es desenvolupa (quan era cardenal a Argentina). Intentava captar aspectes de la seva ànima: com mira, la gestualitat, el ritme en la parla, com ven el que diu... He intentat fer-ne una aproximació que no ha estat ni física ni imitativa, captant aspectes de la seva manera de fer per construir la meva versió.

És la primera vegada que interpretes un personatge viu?
Amb els Joglars havia fet de Felipe González i de Maragall (quan encara era president). Recordo el personatge de Maremagnum, sinònim a Maragall, ell va venir a veure l’obra i s’ho va passar molt bé.

Ha vingut algun fidel a veure’t fent de cardenal?
Va venir el rector de Santa Maria de Manlleu que li va encantar. I va venir una persona molt important per nosaltres, en Vicenç Lozano. Ell és un periodista català que ha estat acreditat i vivint trenta anys al Vaticà, té un llibre publicat on exposa les foscors i el funcionament interior de l’església - Intrigues i poder al Vaticà (Grup 62, 2021). Va dir-nos que fem “una meravellosa mentida”. Està bé per definir-ho perquè l’encontre entre Ratzinger i Bergolio és una ficció per explicar el pensament de l’un i de l’altre.

Recordes alguna anècdota? 
M’ha passat una cosa molt curiosa amb el personatge del Bergolio. Sovint em descobria a mi mateix dient el text. Jo podria dir determinades coses que diu el personatge i això no m’havia passat mai. Enfrontar-te a un personatge històric i que és viu fa que vulguis fer-ho molt bé i molt fidel. 

Us podrem tornar a veure?
Podria ser, però no hi ha res en ferm perquè és difícil portar-ho a la italiana. Aquesta peça s’ha fet en un espai molt petit, amb molta proximitat amb l’espectador i amb un clima molt íntim. Hem pogut usar uns tons i una manera d’interpretar gairebé cinematogràfica difícil de reproduir.