📖 Viatge a les entranyes del propi cos: la cavalleresca mutant d’Irene Pujadas
Llegir La intrusa d’Irene Pujadas Ă©s obrir una porta al dedins —paraula de l’autora— i endinsar-s’hi sense salvavides. El resultat de les gairebĂ© dues-centes pĂ gines que el conformen Ă©s curiĂłs: una combinaciĂł estranya i alhora orgĂ nica d’ironia, dolor i una mena de tendresa brutal cap a tot allò que ens conforma —ossos, records, obsessions i construccions socials. Pujadas no tĂ© por d’anar fins al final de les seves idees, encara que a vegades semblin absurdes. Si cal inventar un viatge literal a l'interior del cos, es fa, i es fa amb una llengua que no perd mai el pols de la seva pròpia comicitat. Hi ha llibres que, quan volen ser trencadors, semblen demanar-te permĂs per fer-ho. DesprĂ©s, hi ha trobades com la de Pujadas, que s’hi llença de cap i t’arrossega amb ella sense donar explicacions. És una novel·la fresca, intel·ligent i viva.
La protagonista, la Diana, Ă©s una dona que, esperonada per les opinions d’amics i famĂlia, decideix emprendre un viatge cap al seu mĂłn interior per solucionar un conjunt de problemĂ tiques. Lluny de trobar una experiència catĂ rtica, es topa amb un univers ple de burocrĂ cia, persecucions i personatges extravagants que l’obligaran a buscar una manera de sobreviure i escapar del seu dedins. Acompanyada pel Fidel, un oficinista que coneix totes les seves debilitats, la Diana es veu immersa en situacions absurdes i surrealistes que posen en qĂĽestiĂł la recerca del benestar i l'autoconeixement.
La intrusa pot llegir-se com una novel·la cavalleresca del segle XXI: hi ha una protagonista que surt de la seva realitat per resoldre un neguit vital i un escuder que l’acompanya. I la missió és buscar l’à nima o el sentit de tot plegat, que resulten inabastables. En lloc d’un món exterior a conquistar, la protagonista es llança dins del seu cos, que és també el seu caos. L’escenari no és un camp de batalla, sinó una oficina amb etiquetes, arxivadors i comitès absurds. La novel·la és hereva del Quixot i també dels efectes especials propis del còmic i la ciència-ficció per retratar —amb molt d’encert— la burocrà cia de la modernitat.
A banda d’estar construĂŻda amb un vocabulari ric i endreçat —amb paraules inventades i expressions que juguen amb l’argot contemporani—, un dels aspectes formals que mĂ©s crida l’atenciĂł sĂłn els tĂtols dels capĂtols: frases recargolades que remeten tant a les novel·les d’aventures com a la narrativa cavalleresca, i que ja donen pistes del to paròdic i lĂşdic del llibre. Ens trobem tĂtols com “On la Diana i el Fidel busquen l'Ă nima però, ai!, l'Ă nima se’ls escapoleix” o “On s'evidencia i s'elogia una certa indiferència del mĂłn”, amb una musicalitat i un sarcasme que sĂłn marca de la casa.
La intrusa és la primera novel·la d’Irene Pujadas després d’haver publicat Els desperfectes (L’Altra, 2021), guardonat amb el Premi Documenta 2020. Amb aquesta novel·la, fa un pas valent: no busca agradar a tothom, sinó seguir fidelment el fil d’una idea radical, sense concessions. El que ens ofereix no és una veritat revelada, sinó una lectura diferent de nosaltres mateixos. I en aquest temps de tantes certeses buides, aquesta incertesa —còmica, grotesca, lúcida— és, potser, el retrat més fidel del món que habitem.
