'acude por crisis de angustia'

Se m’havien paralitzat tots els músculs del cos i havia desaprès el llenguatge. Les llàgrimes, descontrolades, baixaven galtes avall i s’ajuntaven amb un líquid fastigós que supurava de la cavitat nasal. La imatge era molt desagradable i no em naixia ni l’impuls de poder-la mitigar. Ajuntava braços amb genolls per amagar el cap entre les cames. Feia força per no desfer la boleta que havia creat doblegant el tors. Encaixada entre el moble i la finestra, veia el vent moure les fulles.

Esperava que algú s’adonés que necessitava ajuda sense haver-la de demanar. Tampoc podia fer-ho. Dins meu, una veu intentava convèncer-me per destrossar-me a base de cops, rascades o planejant un “accident”. La veu de la resistència no parava de repetir-me que en realitat no em volia morir. La paràlisi total, junt amb el bloqueig provocat pel pànic, eren els rivals més cruels i despietats. Alhora però, em salvaven de tots els actes que dins meu algú volia fer-me cometre.

Els pares van trucar a urgències. No vaig poder impedir-ho. No volia tornar a les bates blanques. No volia tornar a l’hospital. Visc empresonada d’estris per mesurar-me el cos i llegir-me el pensament. Estic cansada de sentir-me objecte d’estudi i joguina que cal arreglar. A la conversa telefònica, els de casa s’esforçaven per narrar l’escena. La mare plorava. Intentaven ajudar-me sense èxit. El cos em tremolava a cada carícia rebuda i, amb síl·labes inventades, intentava construir paraules que els donessin a entendre la necessitat de fugir. Van calçar-me les Martens, em van recollir els mocs i em van posar l’abric. Van aixecar-me i van aconseguir que les meves cames aguantessin el meu propi pes fins al cotxe. Jo combatia dins meu. Sabia que donar-me per vençuda era un desig injust.

A urgències, altres individus m’analitzaven intentant diagnosticar-me. A la sala d’espera, una criatura es reia de mi perquè no se m’aguantava el cap. Una parella va cedir-me el lloc preocupada per la meva incapacitat d'estar. El món girava i girava i girava. Vaig esperar asseguda arrapada al pare. Els ulls volien marxar i m’havia de concentrar en el braç que em sostenia. El pare es distreia amb la cremallera de la meva cartera fins que una infermera em va venir a buscar. Em va mig despullar de la indumentària d’hivern i vaig quedar amb pijama. Em va portar en una habitacioneta minúscula amb cortines blaves. Al mig, m’esperava una llitera incomodíssima on vaig poder-me cargolar. Novament, abraçava els genolls. Fins que va arribar el metge.