crònica del dia que vam decidir arrencar el gel de la nevera

No estem soles. Fa just un any ens vam atrevir a batejar el fantasma que conviu amb nosaltres. Ens comuniquem a través de pampallugues amb el llum de campana de sobre la taula de la cuina. Es queixa quan no li agrada el tema de conversa i podem interpretar què ens vol dir. Es pot dir que hem après a respectar-nos.

La cuina deu ser de finals dels seixanta, a molt estirar, principis dels setanta. La fusta dels armaris es desenganxa per tot arreu i cal vigilar cada vegada que s’han d’obrir. Les portes ja no tanquen, encaixen malament sobreposant-se una damunt de l’altre. El perfil del marbre està tot escantonat i mostra tot de dentetes arrodonides. A les parets, rajoles verdes. Algunes estan trencades i algunes van ser rejuntades amb la cirurgia de la superglue. La cuina està feta un desastre, però té un aire retro que crida l’atenció a tots els visitants que han passat pel pis. Agrada sempre.

Des que ens vam instal·lar a l’eixample que no han parat de defallir els electrodomèstics. Ens ha tocat aprendre l’ofici de Bob el Manetes per anar-ho allargant tot. Hem canviat llums, hem fet apanyos el vàter, hem evitat inundacions, hem après a obrir la rentadora fent palanca amb un ganivet, hem collat armaris… Hem vist de tot, però des d’aquest estiu que un bloc de gel ens ha col·lapsat la nevera. I des que vam reincorporar-nos a la rutina, teníem pendent la tasca de fer-lo fora.

Després de sopar i amb l’energia d’un dia de merda, hem decidit carregar-nos a cops de martell la panxa de gel incrustada al refrigerador. Teràpia de xoc. A quarts d’una hem picat fort sense pensar en els veïns. Expulsàvem la ràbia de tres adultes en pràctiques i culpàvem la rutina per no ser-nos amable. Hem picat i escampat el gel pel terra de la cuina. Ho hem insultat tot. Volíem llançar d’una vegada per totes la nevera pel balcó. No ho hem fet. Vivim en un cinquè pis. Hem deixat un bassal enorme a la cuina i una muntanya de gel a l’aigüera. Sobre el marbre, un escampall de cerveses, formatges, alvocats, verdures i inventari vegetarià. Hem intentat netejar a mesura que embrutàvem. Sense èxit. Hem molestat els veïns, els hem molestat molt, i hem amagat les proves de l’esquarterament.

Demà hem d’anar a comprar una rentadora i una nevera. No tenim massa diners. Podríem canviar de pis, però, què seria del fantasma sense algú que el comprengués? I Barcelona està impossible. Anem a dormir esgotades, però amb ganes de despertar-nos i obrir la nevera per estrenar-la de nou. Avui és tot el que ens podem permetre.