mail to _______

Els botons del teclat s'acomoden perfectament als coixinets de les meves mans. El sorollet és agradable, la balança perfecta per no ser massa intrusiu ni passar desapercebut. Redacto amb seguretat, com qui camina amb la certesa d’una gran rebuda en arribar a destí. El compàs de les tecles no desperta cap interès als presents a la sala, em permet aparentar la productivitat adequada mentre a la pantalla neixen lletres que no saben qui volen ser.

Concentro la mirada al monitor. Tinc la vista cansada, però els meus ulls podrien fer l'autòpsia a cada píxel. Hi ha algú a l'altra banda? Potser no m'hauria d'estar exposant. Qui pot descodificar-me? Els copets de peces i dits s’estrenyen i van defallint, són cada vegada menys agradables i començo a tenir fred. Desplaçar-me amb rapidesa per la consola potser només era una manera d'activar la circulació que, espatllada, em glaça les canonades. L’hivern m’esquinça la pell.

Cedeixo a l’automatisme que intento etiquetar i, de tant en tant, em descobreixo fitant el rellotge. L'instint de supervivència s’atreveix a desafiar els meus pensaments i condueix el moviment que fa canviar de color l'espai en blanc d'aquest correu electrònic. Reactiva la circulació. Em declaro culpable per l’incompliment de les meves tasques i m’expulso la responsabilitat amb un ritual secret que no aixeca sospita. Em fa vergonya ser descoberta i apartada: escric per combatre el fred i l’avorriment d’aquest lloc de treball.

Soc el discurs d'algú que potser se sent culpable.

Enviar.