“Van venir els enginyers a dir-nos que ens cardarien la teulada”

Ens hem afanyat a sortir de casa perquè el canvi d’hora ha avançat el compte enrere i hi ha una estona de cotxe fins a arribar al pantà de Sau. Volíem comprovar el que ara ocupa els habitants de la Catalunya central, l’estat de l'embassament. Ens hem ben abrigat i ens hem ficat a la furgoneta del pare. El trajecte ha estat tranquil i agradable: el bosc comença a glaçar-se pel fred d’hivern i el vent debilita les fulles que es resisteixen a caure. 

Hem aparcat a una zona nova habilitada per estacionar molts cotxes. També hi ha un parc i una construcció amb terrassa que tot indica ser un bar. Ara roman tancat, però quan ve el bon temps segur que acull molta gentada. Analitzem l’exterior i comentem la sorpresa de la infraestructura comparant-la amb les atraccions turístiques franceses, que sempre trobem molt arreglades. Baixem pel camí en silenci, sense identificar si la tristesa ve pel mal estat de les cases o per l’absència d’aigua a l’embassament.

Fa més de mis segle que la presa del pantà de Sau reté l’aigua que cobreix tota la vall. Es va inaugurar al 63 amb la finalitat de produir energia hidroelèctrica i abastir la població d’aigua potable i, la seva construcció, va obligar els habitants de la zona a abandonar les seves llars. L’embassament cobreix la Vall de Sau on abans hi havia establerts cinc nuclis urbans que fins avui han restat a uns vint metres de profunditat. L'única construcció que sobresortia era el Campanar de Sant Romà que ara està totalment descobert. El pantà està sota mínims a conseqüència de la sequera i ara, al 18% de la seva capacitat, es pot tornar a passejar per les terres que havien estat treballades pel veïnat.

“L’última que van enterrar aquí va ser la meva padrina que deien abans.”

Quatre murs de pedra delimiten el que havia sigut el cementiri. “Almenys hi ha un metro de fang. A sota, n’hi ha com a mínim dos més”, diu un home assenyalant dos pisos de nínxols ara visibles. “L’última que van enterrar aquí va ser la meva padrina que deien abans.” En Jordi era fill de Cal Ferrer i va haver de marxar al seixanta. Diu que hi era quan van inundar-ho tot i que “el merder gros” se’l va menjar ell. Parlem dels seus antecedents i, assenyalant les fotografies d’un àlbum que du sota el braç, m’ensenya on va anar a escola i els antics companys de classe: “Goita! Aquest soc jo.”

En Jordi recorda perfectament quan s’iniciaren les obres i com es va triplicar la població de Sant Romà amb obrers provinents majoritàriament del sud d’Espanya. “A casa, veníem de més de tres-cents anys fent de ferrers. Tot això va afectar molt als pares.” Li demano per l’estat de casa seva i em contesta que ara hi anava i que això és precisament el que ha vingut a fer. Em parla també de Susqueda, un poble que segons ell era més maco que Sau. També té fotografies d’aquesta vila.

“Es van quedar tot el poble per cent cinquanta mil pessetes”

“Van fer dues expropiacions. Primer va ser el bosc, tota la terra i les cases de pagès. El poble el van deixar perquè no donava prou” diu movent els dits per referir-se als diners. “Es van aprofitar del bosc, van tallar els pollancres dues vegades perquè vora el riu creixen molt, i ho van vendre.” M’explica que la gent no volia marxar del poble ni de les cases de pagès de les contrades. “Es van quedar tot el poble per cent cinquanta mil pessetes, van treure les teulades i els mateixos que ens van cardar fora van comprar-nos les bigues”. 

En Jordi i la seva família van haver de marxar pels volts de Nadal, quan ja havien enderrocat la rectoria. “Van venir els enginyers a dir-nos que ens cardarien la teulada i jo els vaig dir que no ens la podien fotre fins que no paguessin.” Abans d’arribar a finals de desembre ja havien pagat. Diu que els darrers a marxar van ser uns veïns de can Sallent que van quedar-se un mes més perquè no tenien la casa a Dalt Vila acabada. Es va voler ubicar als habitants al nou Sant Romà, una colònia de cases situada a la part alta de l’embassament que actualment està abandonada. 

“Se t’hi farà fosc”, li dic. Riu, tanca l’àlbum de fotografies i comença a marxar. Quan és un tros lluny del cementiri, es gira i sento que crida: “Aquí hi havíem cantat les absoltes, se’m va quedar gravat. Com que feia d’escolà, cada any les cantàvem.” Riu i es converteix en una figura sense rostre a la llunyania.