crisi creativa

L’artista necessita buidar-se però, a vegades, hi ha etapes que no té ni idea de com. Amb bona companyia i una copa tranquil·la de vi, hem posat el tema sobre la taula i m’he adonat que jo també he caigut en aquest sot.

Alguns tenim la necessitat d’agafar-nos a qualsevol eina per explicar-nos constantment. Potser és que necessitem buidar-nos o, potser, necessitem explicar que creiem experimentar el món d’una manera diferent. Tenim totes les neurones connectades al que ens envolta i l’anàlisi permanent de tantíssima informació és esgotador. Busquem la intensitat total a cada vivència i odiem la rutina perquè ens aterra ser lluny del personatge novel·lesc que volem representar.

La meva última crisi creativa va molt lligada a la vomitada del paràgraf anterior. No aconsegueixo entendre el comportament que em connecta amb la desesperació de no encaixar en el que havia pensat per mi. Soc perfeccionista i espifiar-la en la missió de viure em posa de mal humor. Publico en un blog perquè m’aterra deixar de generar qualsevol cosa i ara, m’aferro a les paraules. I em pregunto, amb quina versió de mi puc sobreviure?

Cutríssim. He fet una recerca a Google per saber què en diu el meu gran aliat. Pràcticament tot el material que m’ofereix per superar la llacuna és en àmbits de feina i només en alguna molt concreta. Google ens proposa una llista de passos per ser més productius i això implica acabar-nos amarant de portals extremadament optimistes. Ser optimista està molt bé, a mi m’atrauen les ombres. L’única frase que m’ha cridat l’atenció parlava de la mort. Després, he deixat la meva cerca i he acabat creient-me que tota crisi acaba passant.