gairebé la mateixa persona

L’edat és indiferent: la mirada és la mateixa o, si més no, molt similar

La tieta sempre ha estat la tieta: la meva mateixa sang, cognom i mare. No sempre ha viscut sota el mateix sostre, però jo sempre l’he anat a veure en el mateix carrer. Sempre hem estat relativament a prop per tots aquells que som de poble, però mai hem sabut acostar-nos prou. Segurament són les generacions, que no han sigut amables i que han posat distància. La tieta i jo ja no ens preguntem per què no ens hem sabut conèixer abans, sinó que agraïm haver-nos trobat ara. Som dues amigues en una petita cafeteria de l’eixample, rient-nos d’allò que hem sabut deixar enrere.

Les nostres experiències recorren camins que s’entrellacen i acaben sent un mateix aprenentatge: intentar aprofitar al màxim un espai-temps que se’ns ha donat. Tenim el full en blanc. Som les directores de la nostra pròpia història i ens construïm a mida, sense haver d’adoptar una actitud camaleònica per agradar als personatges que s’han creat els nostres companys d’escena. Ensenyem el que creiem que hem de mostrar i no tenim por de viure per nosaltres mateixes.

La tieta i jo habitem en un lloc molt similar. Ens deixem sorprendre per un planeta que gira i que té vida pròpia. Avancem i ens topem amb altres vides, ho gestionem tan bé com podem, gaudint de cada casualitat ocorreguda. Ens perdonem per no tenir totes les respostes i ens agradem per ser conscients de no saber-les. Compartim un camí que a estones sembla idèntic i d’altres sembla allunyar-nos tant.

Un esmorzar amb la tieta no és un entrepà i un cafè amb llet. És un intercanvi de l’experiència de viure sense prejudicis, és un t’entenc o no, però t’acompanyo. És la millor fotografia d’aprenentatge, família, partida i arribada. Les distàncies són purament físiques: a la pell, als cabells i a l’estructura. Sovint semblem una mateixa persona en dos moments diferents.